POR QUÉ TANTO MIEDO – Tiempo ordinario

12 Tiempo ordinario (B) Marcos 4, 35-41

JOSÉ ANTONIO PAGOLA, vgentza@euskalnet.net
SAN SEBASTIÁN (GUIPUZCOA).

ECLESALIA, 20/06/12.- La barca en la que van Jesús y sus discípulos se ve atrapada por una de aquellas tormentas imprevistas y furiosas que se levantan en el lago de Galilea al atardecer de algunos días de verano. Marcos describe el episodio para despertar la fe de las comunidades cristianas que viven momentos difíciles.
El relato no es una historia tranquilizante para consolarnos a los cristianos de hoy con la promesa de una protección divina que permita a la Iglesia pasear tranquila a través de la historia. Es la llamada decisiva de Jesús para hacer con él la travesía en tiempos difíciles: «¿Por qué sois tan cobardes? ¿Aún no tenéis fe?».
Marcos prepara la escena desde el principio. Nos dice que «era al atardecer». Pronto caerán las tinieblas de la noche sobre el lago. Es Jesús quien toma la iniciativa de aquella extraña travesía: «Vamos a la otra orilla». La expresión no es nada inocente. Les invita a pasar juntos, en la misma barca, hacia otro mundo, más allá de lo conocido: la región pagana de la Decápolis.
De pronto se levanta un fuerte huracán y las olas rompen contra la frágil embarcación inundándola de agua. La escena es patética: en la parte delantera, los discípulos luchando impotentes contra la tempestad; a popa, en un lugar algo más elevado, Jesús durmiendo tranquilamente sobre un cojín.
Aterrorizados, los discípulos despiertan a Jesús. No captan la confianza de Jesús en el Padre. Lo único que ven en él es una increíble falta de interés por ellos. Se les ve llenos de miedo y nerviosismo: «Maestro, ¿no te importa que nos hundamos?».
Jesús no se justifica. Se pone de pie y pronuncia una especie de exorcismo: el viento cesa de rugir y se hace una gran calma. Jesús aprovecha esa paz y silencio grandes para hacerles dos preguntas que hoy llegan hasta nosotros: «¿Por qué sois tan cobardes? ¿Aún no tenéis fe?».
¿Qué nos está sucediendo a los cristianos? ¿Por qué son tantos nuestros miedos para afrontar estos tiempos cruciales, y tan poca nuestra confianza en Jesús? ¿No es el miedo a hundirnos el que nos está bloqueando? ¿No es la búsqueda ciega de seguridad la que nos impide hacer una lectura lúcida, responsable y confiada de estos tiempos? ¿Por qué nos resistimos a ver que Dios está conduciendo a la Iglesia hacia un futuro más fiel a Jesús y su Evangelio? ¿Por qué buscamos seguridad en lo conocido y establecido en el pasado, y no escuchamos la llamada de Jesús a «pasar a la otra orilla» para sembrar humildemente su Buena Noticia en un mundo indiferente a Dios, pero tan necesitado de esperanza. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

PERCHÉ TANTA PAURA
José Antonio Pagola. Traduzione: Mercedes Cerezo
La barca sulla quale si trovano Gesù e i suoi discepoli si vede travolta da una di quelle tormente impreviste e violente che si levano sul lago di Tiberiade al tramonto di certi giorni d’estate. Marco descrive l’episodio per risvegliare la fede delle comunità cristiane che vivono momenti difficili.
Il racconto non è una storia tranquillizzante per consolare noi cristiani di oggi con la promessa di una protezione divina che permetta alla Chiesa di passeggiare tranquilla attraverso la storia. È la chiamata decisiva di Gesù per fare con lui la traversata in tempi difficili: Perché siete così paurosi? Non avete ancora fede?
Marco prepara la scena dall’inizio. Ci dice che era verso sera. Presto cadranno le tenebre della notte sul lago. È Gesù che prende l’iniziativa di quella strana traversata: Passiamo all’altra riva. L’espressione non è per nulla innocente. Li invita a passare insieme nella stessa barca, verso un altro mondo, al di là di quello conosciuto: la regione pagana della Decapoli.
Improvvisamente si leva un forte uragano e le onde irrompono contro la fragile imbarcazione riempiendola d’acqua. La scena è patetica: nella parte davanti, i discepoli lottano impotenti contro la tempesta; mentre a poppa, in un posto un po’ più elevato, Gesù dormiva tranquillamente su un cuscino.
Terrorizzati, i discepoli risvegliano Gesù. Non colgono la fiducia di Gesù nel Padre. L’unica cosa che vedono in lui è un’incredibile mancanza d’interesse per loro. Li vediamo pieni di paura e nervosismo: Maestro, non t’importa che affondiamo?
Gesù non si giustifica. Si alza in piedi e pronuncia una specie di esorcismo: il vento cessa di ruggire e si fa una grande calma. Gesù approfitta di questa pace e di questo silenzio grandi per far loro due domande che arrivano oggi fino a noi: Perché siete così paurosi? Non avete ancora fede?
Che cosa sta succedendo a noi cristiani? Perché sono tante le nostre paure nell’affrontare questi tempi cruciali e così poca la nostra fiducia in Gesù? Non è la paura ad affondarci in quello che ci sta bloccando? Non è la ricerca cieca di sicurezze che ci impedisce di fare una lettura lucida, responsabile e fiduciosa di questi tempi? Perché resistiamo a vedere che Dio sta conducendo la Chiesa verso un futuro più fedele a Gesù e al suo Evangelo? Perché cerchiamo sicurezza nel già conosciuto e stabilito nel passato, e non ascoltiamo la chiamata di Gesù a passare all’altra riva per seminare umilmente le Buona Notizia in un mondo indifferente a Dio, ma così bisognoso di speranza?

POURQUOI TANT DE PEUR?
José Antonio Pagola, Traducteur: Carlos Orduna, csv
La barque dans laquelle se trouvent Jésus et ses disciples est secouée par l’une de ces tempêtes imprévues et furieuses qui se lèvent sur le lac de Galilée quelques jours, au coucher du soleil. Marc décrit l’épisode pour éveiller la foi des communautés chrétiennes qui traversent des moments difficiles.
Le récit n’est pas une histoire tranquillisante visant à consoler les chrétiens d’aujourd’hui avec la promesse d’une protection divine qui permettra à l’Eglise de se promener tranquillement à travers l’histoire. C’est l’appel décisif de Jésus à faire avec lui la traversée dans les moments difficiles : « Pourquoi êtes-vous si peureux ? Vous n’avez pas la foi encore ? »
Marc a préparé la scène depuis le début. Il nous dit que « c’était au coucher du soleil ». Bientôt, les ténèbres de la nuit vont tomber sur le lac. C’est Jésus qui prend l’initiative de cette étrange traversée : « Allons sur l’autre rive ». L’expression n’est pas des tout innocentes. Il les invite à passer ensemble, dans la même barque, vers un autre monde, au-delà du monde connu : la région païenne de la Décapole.
Soudain, un fort ouragan se lève et les vagues s’écrasent contre la barque fragile et l’inondent. La scène est pathétique : à la proue les disciples luttent impuissants contre la tempête ; et à la poupe, sur un lieu plus élevé, Jésus dort tranquillement sur un coussin.
Terrifiés, les disciples réveillent Jésus. Ils ne saisissent pas la confiance de Jésus en son Père. La seule chose qu’ils voient chez lui c’est un incroyable manque d’intérêt à leur égard. Ils sont énervés et pleins de peur : « Maître, cela ne te fait rien que nous coulions ? »
Jésus ne se justifie pas. Il se lève et prononce une espèce d’exorcisme : le rugissement du vent s’arrête et un grand calme s’établit. Jésus profite de cette paix et de ce grand silence pour leur poser deux questions qui nous concernent aujourd’hui : « Pourquoi êtes-vous si peureux ? Navez-vous pas encore la foi ? »
Qu’est-ce qui est en train de nous arriver à nous, chrétiens? Pourquoi toutes ces peurs face à ces temps cruciaux et ce manque de confiance en Jésus ? N’est-ce pas la peur de sombrer qui nous bloque ? N’est-ce pas l’aveugle recherche de sécurité qui nous empêche de faire une lecture lucide, responsable et confiante de ces temps ? Pourquoi refusons-nous de voir que Dieu est en train de conduire l’Eglise vers un avenir plus fidèle à Jésus et à son Evangile ? Pourquoi fondons-nous notre sécurité sur ce qui a été connu et établi dans le passé au lieu d’entendre l’appel de Jésus à « passer sur l’autre rive » afin de semer humblement sa Bonne Nouvelle dans un monde indifférent à l’égard de Dieu mais qui a tant besoin d’espérance. ?

OT DO YOU STILL HAVE NO FAITH?
José Antonio Pagola. Translator: José Antonio Arroyo
The boat in which Jesus and his disciples were crossing the Sea of Galilee was surprised by one of those unforeseen and furious storms not rare any summer evening. Mark the evangelist uses the incident to arouse faith in the Christian communities when facing difficult situations.
The narrative is not just a comforting story for Christians today, as a promise of divine protection assuring the Church of a peaceful voyage across the difficult moments in history. It is a decisive call by Jesus to trust in and follow Him during difficult moments: “Why are you so frightened? How is it that you have no faith?’
Mark describes the scene from its very beginning. He tells us that “it was in the evening.” The darkness would soon fall upon the lake. It was Jesus who suggests that they “cross over to the other side.” It is not just a simple invitation. They are invited to travel together in the same boat towards a rather unknown region: the pagan province of Decapolis.
Suddenly a gale broke out and the waves came against the fragile boat that became flooded. The scene was frightening, as the disciples tried to avoid being swamped by the waves. Jesus was peacefully sleeping in the stern, his head resting on a cushion.
They woke him up, amazed as they were to see him unconcerned and unafraid. Obviously, they could not perceive Jesus’ confidence in his Father. In fact, they couldn’t understand Jesus’ indifference. They were full of fear and panicky: “Master, do you not care…that we are going down?”
Jesus, in fact, does not reply or try to explain anything to them. He just stands up and pronounces some sort of exorcism: and the wind dropped and all was calm again. When everything became quiet and all were awe-struck and silent, he asked them two questions – that we can consider being asked of us today: “Why are you so frightened? How is it that you have no faith?”
What is happening to us Christians today? Why are so many of us afraid to face some crises and have so little faith in Jesus? Is it the fear of just being swamped by so many doubts and questions thrown at us? Or is it, perhaps, the blind search for all sorts of securities that impede our own intelligence from trying to read calmly the situation? Why do we fail to see and believe that God will guide the Church towards a future more faithful to Jesus and his Gospel? Why do we insist on relying only in the past traditions and fail to hear Jesus’ invitation “to cross over to the other side” and start preaching and sowing the new seed of the GOOD NEWS in a world that has become indifferent to God, but that remains in real need of hope.

ZERGATIK ZARETE HAIN BELDUR?
José Antonio Pagola. Itzultzailea: Dionisio Amundarain
Jesus eta haren ikasleak doazen itsasontzia ekaitz batek jo du, Galileako aintziran udako egun batzuetan ezustean eta harro sortzen diren haietako batek. Markosek pasadizo hori deskribatu du, une zailak bizi dituzten kristau-elkarteen fedea esnatzeko.
Kontakizuna ez da istorio lasaigarri bat, gaur egungo kristauak kontsolatzeko, Jainkoaren babesa aginduz Elizari historian patxadan ibiltzeko aukera emateko. Jesusen dei erabakitzailea da, une zailetan berarekin itsasbidea egiteko: «Zergatik zarete hain koldar? Oraino ez al duzue federik?»
Hasieratik prestatu du Markosek pasadizoa. Esan digu «arratsa zela». Laster estaliko du aintzira gau ilunak. Jesus izan da itsasbide arraro horren eragilea: «Goazen beste ertzera». Esapidea ez da batere inozentea. Elkarrekin joatera gonbidatu ditu, ontzi berean, beste mundu baterantz, ezaguna dutena baino harago: Dekapolis lurralde paganorantz.
Bat-batean, urakan zakar bat jaiki da, eta uhinek gogor jotzen dute ontzia, urez betez. Patetikoa da eszena: brankan, ikasleak borrokan, ezinean, ekaitzaren kontra; txopan, txoko altuxeagoan, Jesus lo, kuxin baten gainean.
Izuturik, Jesus esnatu dute ikasleek. Ez dute sumatu Aitarekiko Jesusek duen konfiantza. Harengan ikusi duten gauza bakarra, beraietaz axolarik ez izatea da. Beldurrak jota ageri dira eta urduri: «Maisu, ez al dizu inporta gu hondoratzea?»
Jesusek ez du zuritu bere jarrera. Zutik jarri eta konjuru antzeko bat bota du: haizea gelditu eta dena bare-bare egin da. Bake eta isiltasun handi horietaz baliatuz, bi galdera egin dizkie Jesusek, guganaino iritsi diren hauek: «Zergatik zarete hain koldar?Oraino ez al duzue federik?»
Zer ari zaigu gertatzen kristauei? Zergatik gara hain beldur aldi erabakigarri hauei aurre egiteko?, zergatik hain konfiantza txikia Jesusengan? Ez ote da hondoratzeko beldur hori blokeatzen gaituena? Ez ote da segurtasun bila itsu-itsu ibiltzea, aldi hauen irakurketa buru argiz, erantzukizunez eta konfiantzaz egitea eragozten diguna? Zergatik gara hain uzkur ikusteko, Jainkoa dela Eliza gidatzen duena Jesusi eta haren Ebanjelioari leialago izatera? Zergatik bilatzen dugu segurtasuna iraganean ezaguna eta eraikia den hartan?, zergatik ez dugu entzun nahi «beste ertzera igarotzeko» Jesusen deia?, Jainkoaz axolagabe den, baina hartarainoko esperantza-beharra duen munduan Berri Ona apal-apal ereiteko.

PER QUÈ TANTA POR
José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat
La barca en la que van Jesús i els seus deixebles es veu atrapada per una d’aquelles tempestes imprevistes i furioses que s’aixequen al llac de Galilea al capvespre d’alguns dies d’estiu. Marc descriu l’episodi per despertar la fe de les comunitats cristianes que viuen moments difícils.
El relat no és una història tranquil•litzant per consolar els cristians d’avui amb la promesa d’una protecció divina que permeti a l’Església passejar tranquil•la a través de la història. És la crida decisiva de Jesús per fer-ne la travessia en temps difícils: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?».
Marc prepara l’escena des del principi. Ens diu que «era al capvespre». Aviat cauran les tenebres de la nit sobre el llac. És Jesús qui pren la iniciativa d’aquella estranya travessia: «Anem a l’altra riba». L’expressió no és gens innocent. Els convida a passar junts, en la mateixa barca, cap un altre món, més enllà del conegut: la regió pagana de la Decàpolis.
Tot d’una s’aixeca un fort huracà i les ones trenquen contra la fràgil embarcació anegant-la d’aigua. L’escena és patètica: a la part de davant, els deixebles lluiten impotents contra la tempesta; a popa, en un lloc una mica més elevat, Jesús dorm tranquil•lament sobre un coixí.
Terroritzats, els deixebles desperten Jesús. No capten la confiança de Jesús en el Pare. L’únic que veuen en ell és una increïble falta d’interès per ells. Se’ls veu plens de por i nerviosisme: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?».
Jesús no es justifica. Es posa dret i pronuncia una mena d’exorcisme: el vent para de rugir i es fa una gran bonança. Jesús aprofita aquesta pau i silenci grans per fer dues preguntes que avui arriben fins a nosaltres: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?».
Què ens està passant als cristians? Per què són tantes les nostres pors per afrontar aquests temps crucials, i tan poca la nostra confiança en Jesús? No és la por a enfonsar-nos el que ens està bloquejant? No és la recerca cega de seguretat la que ens impedeix fer una lectura lúcida, responsable i confiada d’aquests temps? Per què ens resistim a veure que Déu està conduint l’Església cap a un futur més fidel a Jesús i el seu Evangeli? Per què busquem seguretat en el conegut i establert en el passat, i no escoltem la crida de Jesús a «passar a l’altra riba» per sembrar humilment la seva Bona Notícia en un món indiferent a Déu, però tan necessitat d’esperança?

POR QUE TANTO MEDO
José Antonio Pagola. Traduciu: Xaquín Campo
A barca na que van Xesús e os seus discípulos vese pillada nunha daquelas tormentas imprevistas e furiosas que se erguen no lago de Galilea á tardiña dalgúns días de verán. Marcos describe o episodio para espertar a fe das comunidades cristiás que viven momentos difíciles.
O relato non é unha historia tranquilizante para consolarnos aos cristiáns de hoxe coa promesa dunha protección divina que permita á Igrexa pasear tranquila a través da historia. É a chamada decisiva de Xesús para facer con el a travesía en tempos difíciles: «Por que sodes tan covardes? Aínda non tendes fe?».
Marcos prepara a escena desde o principio. Dinos que «era á tardiña». Axiña caerán as tebras da noite sobre o lago. É Xesús quen toma a iniciativa daquela estraña travesía: «Imos para outra beira». A expresión non é nada inocente. Invítaos a pasar xuntos, na mesma barca, cara a outro mundo, máis aló do coñecido: a rexión pagá da Decápole.
De súpeto levántase un forte furacán e as ondas rompen contra a fráxil embarcación alagándoa de auga. A escena é patética: na parte dianteira, os discípulos loitando impotentes contra a tempestade; á popa, nun lugar algo máis elevado, Xesús durmindo tranquilamente sobre un coxín.
Aterrorizados, os discípulos espertan a Xesús. Non captan a confianza de Xesús no Pai. O único que ven nel é unha incríbel falta de interese por eles. Véselles cheos de medo e nerviosismo: «Mestre, non che importa que nos afundamos?».
Xesús non se xustifica. Ponse de pé e pronuncia unha especie de exorcismo: o vento cesa de ruxir e faise unha gran calma. Xesús aproveita esa paz e silencio grandes para facerlles dúas preguntas que hoxe chegan ata nós: «Por que sondes tan covardes? Aínda non tendes fe?».
Que nos está sucedendo aos cristiáns? Por que son tantos os nosos medos para afrontar estes tempos cruciais, é tan pouca a nosa confianza en Xesús? Non é o medo a afundirnos o que nos está bloqueando? Non é a procura cega de seguridade a que nos impide facer unha lectura lúcida, responsábel e confiada destes tempos?
Por que nos resistimos a ver que Deus está conducindo á Igrexa cara a un futuro máis fiel a Xesús e o seu Evanxeo? Por que buscamos seguridade no coñecido e establecido no pasado, e non escoitamos a chamada de Xesús a «pasar á outra beira» para sementar humildemente a súa Boa Noticia nun mundo indiferente a Deus, pero tan necesitado de esperanza.

eclesalia.net / facebook / twitter
Para contactar, suscribirse/darse de baja: eclesalia@eclesalia.net